Allà d'allà de l'espai he vist somriure una estrella perduda en lo front del cel com espiga en temps de sega, com al pregon de l'afrau una efímera lluerna. Estrelleta jo li he dit, de la mar cerúlia gemma, de les flors de l'alt verger series tu la darrera? No só la darrera, no no só més que una llanterna de la porta del jardí que creies tu la frontera. És sols lo començament lo que prenies per terme L'univers és infinit, per tot acaba i comença, i ençà, enllà, amunt i avall, la immensitat és oberta, i a on tu veus lo desert eixams de mons formiguegen. Dels camins de l'infinit són los mons la polsinera que puja i baixa a sos peus quan Jehovà s'hi passeja